Anna Ravell

Ahir a l'escola vam viure ahir la cerimònia de graduació dels alumnes de 2n de Batxillerat, un acte que va reunir famílies, professorat i alumnat en un moment carregat d'emoció i gratitud. L'acte va servir per tancar una etapa i celebrar el camí recorregut, des dels primers passos a l'escola fins a les portes d'un futur ple de possibilitats.

En nom de l'escola, es va dirigir als assistents recordant que aquest dia és fruit de milers de petits moments: decisions, esforços, converses i anècdotes que han anat construint les persones que avui es graduaven. Als alumnes, se'ls va demanar dues coses senzilles però profundes: buscar la felicitat en tot el que facin i intentar deixar el món una mica millor de com l'han trobat. Un missatge de fons humanista i marista que va marcar el to d'una vetllada on no van faltar l'agraïment a les famílies per la confiança dipositada, ni el reconeixement a un claustre que ha acompanyat aquests joves "des de l'estima i des del vincle".

Us deixem amb un emotiu i profund article del Habib Mhemood. Fa un recorregut per totes les lectures que han fet els alumnes durant la seva escolaritat a l'ESO i Batxillerat: 

Si fem un silenci profund, d'aquells que ens recorden qui som, podrem escoltar el batec suau de tot el que deixem enrere. Ens acomiadem d'unes rutines, sí, però sobretot de la persona que érem quan vam creuar aquest llindar per primera vegada.

Vam començar el viatge gairebé d'amagat, tancats en la petita torre dels nostres dubtes, sentint-nos com Segismundo en la penombra de La vida es sueño. El futur ens feia por, un silenci dens ens envoltava davant dels llibres i ens preguntàvem si el que estàvem vivint era real o si només estàvem somiant una vida escrita per les mans d'uns altres. Teníem por de despertar i descobrir que tot era un miratge de paper.

A la plana d’aquestes aules, el món ens demanava xifres, resultats i certeses immediates. I en aquest camí llarg, vam conèixer l'ombra de l’Escanyapobres. Vam sentir la temptació de tancar el cor per protegir-nos, de mesurar el nostre valor en el recompte estricte d’una nota, d’avariciar el temps i de guardar els nostres talents dins d’un calaix de ferro per por de fer un pas en fals. Vam tenir por de gastar-nos, oblidant que l'ànima només s’omple quan s’ofereix sense reserves.

De vegades, l'atmosfera es tornava  opaca i grisa. Hem estat com l’Andrea entrant en aquell pis del carrer d’Aribau a Nada, envoltats d'una mena de crisi existencial, de tensions invisibles i de racons plens de pols on semblava que res no hagués de canviar mai. Hem conegut els dies on semblava que no passava res, o on el pes de la desil·lusió i del buit amenaçava de congelar els nostres somnis.

I el món a fora feia soroll. Com la Natàlia a La plaça del Diamant, hem viscut temporades de tempesta invisible, angoixats pels coloms de les expectatives, sentint que les pors del demà ens feien nius al cap i no ens deixaven respirar. Quantes vegades hem caminat pels passadissos desitjant descordar-nos el vestit arrugat de les nostres angoixes per poder, simplement, trobar un racó de calma on retrobar el nostre nom autèntic sota la pluja suau?

Però la bellesa de l’aprenentatge és subtil. No consisteix a acumular certeses, sinó a aprendre a caminar a les fosques sense perdre la tendresa. Com l'Andrea en deixar Barcelona, hem après que del buit més profund també se'n pot sortir amb una sensació de llibertat neta, lleugera, sense emportar-nos res que ens pesi. I en aquest despertar discret, hem trobat la claredat de la Terra baixa.

Ens hem mirat de prop i ens hem reconegut en els ulls de la Marta, traient-nos de sobre les culpes i els camins ja dominats que el passat ens volia imposar. I hem anat a buscar en Manelic que habita en la nostra innocència més pura: aquesta força neta que no entén de submissió, sinó de dignitat. Hem après a mirar la boira de cara, a somriure enmig de la plana i a recordar que la llibertat comença quan es perd la por al buit.

Res d’això hagués estat possible en la solitud. Gràcies, professors, per haver guiat el nostre llapis sobre el paper de la incertesa amb tanta paciència, recordant-nos que fins i tot en els somnis es fa el bé, i sent la clau que obria la torre de Segismundo per ensenyar-nos que el cel no té reixes. Gràcies, famílies, per ser la calor discret de cada tornada a casa; l’amor lliure i incondicional que ens ensenyava que el nostre valor no es compta en les monedes, i que obria les mans perquè els coloms de les nostres pors poguessin, per fi, volar lluny.

Per últim, abans de marxar del tot, hem de fer un últim gest. Hem de fer com la Natàlia al final del seu llarg viatge. Hem de tornar per un instant a la que ha estat la nostra casa durant aquests anys, agafar el ganivet de la memòria i, com un traç ferm i ple de pau, gravar a la fusta de la porta el nom de promoció 24- 26. Ho escrivim per tancar els dolors vells, per dir adeu a la por, per deixar constància que els nois angoixats que va entrar aquí ja han trobat la seva pròpia veu. Deixem el nom escrit a la porta com qui deixa una benedicció, i ens girem. 

Amb tot això i la selectivitat aprovada podrem dir: Hem mort el llop.